Però posem-nos en antecedents. En aquella època el sistema de competició era una mica distint a l'actual. Fins a la divisió per edats era diferent. Existien 3 categories: juvenils, juniors (que equivaldria a un sub’21) i sénior. I el calendari es plantejava perquè els tres equips d'un mateix club jugaren un seguit de l'altre en el mateix dia i contra el mateix rival. Així, un diumenge al matí en la Cotxera es podien veure tres partits: el juvenil a les 09:30, el junior a les 11:00 i finalment el sénior a les 12:30; tot un matí de bàsquet. L'arbitratge era el mateix per als tres partits, i les fitxes de tots els equips es lliuraven a primera hora del matí a l'àrbitre i no es retornaven fins que acabava la jornada. El cost de l'arbitratge anava a càrrec de l'equip local, i es pagava directament a l'àrbitre aqueix mateix dia després d'acabar tots els partits.
Per a qui ho desconega, la pista de La Cotxera estava situada en el que ara és una piscina municipal del mateix nom, en l'entrada a Torrent des d'Alaquás o Picanya, encara que en aquella època no existia rotonda. En els seus inicis era on es guardaven els tramvies que comunicaven Torrent amb València, d'ací el seu nom. Anys després de la desaparició d'aquell tramvia, es va adequar el lloc per a albergar partits de bàsquet. Es va instal·lar una pista exterior, es van construir uns menuts vestuaris i es va formar una menuda graderia de bancs de fusta. Segurament ho mes recordat per tots és el fred que es passava a l'hivern.
El nostre equip sénior disputava la categoria de Preferent, amb opcions serioses d'ascendir a la 3ª Divisió. Seria difícil comparar les categories d'aquella època amb les actuals ja que el nom i el nombre de categories i equips difereix molt. La 3ª Divisió seria com l'actual Lliga EBA però sense tants grups i equips. I la categoria preferent era la màxima a nivell autonòmic, una mica així com l'actual 1ª Divisió Nacional en la qual juga el nostre primer equip aquesta temporada.
Aquell equip estava dirigit per José María Gay, que va marcar una època en el club. I com jugadors mes reconeguts estaven els germans Manolo i Vicente Puig, Mati Ramos, Alberto Marques, Miguelín d'Aldaia, Pepe Bertó, Ángel Llácer, Pedro Rivas o Ángel Fernández (actual director de pedrera del Power Electrónics València). Amb aquest planter es va assolir l'ascens a la 3ª Divisió, el major èxit que ha viscut el bàsquet a Torrent. En aquesta foto podeu vore a aquest equip després d'haverse proclamat campions de la seua lliga
I ara tornem a la nostra història. Aquell dia els partits de juvenils i juniors van transcórrer sense mes incidències. En canvi, l'encontre del sénior es recorda pel renyit i bronco que va anar, existia rivalitat amb l'altre equip, el Burjassot, i en joc estaven les opcions d'ascens a 3ª Divisió ja comentades.
En les graderies l'ambient es va anar calfant. Les protestes per les decisions arbitrals anaven en augment. I entre els quals mes van cridar estaven els membres de l'equip junior que havien disputat el seu partit minuts abans. Entre ells gent coneguda com José Vicente Merencio ‘Meren’, Fernando Soto, Vicente Cano i Pedro. Les protestes i crits no van anar mes allà de les habituals, ni va haver forts insults ni per descomptat va existir perill per a l'àrbitre.
L'àrbitre… parlem d'ell. El seu nom era Higón. Tots quins per aquells anys van estar vinculats al bàsquet ho recorden. Era una persona peculiar, de les quals s'agraden per destacar. Aquell dia, a més de les decisions preses durant els partits, va fer una cosa que va acabar per encendre la ràbia en Alberto. A l'acabar el partit del sénior va prendre les fitxes de l'equip junior, va retirar les d'aquells que va reconèixer en la graderia (Meren, Soto, Cano i Pedro) i va fer un informe. Per retirar va retirar fins a la fitxa de l'anotadora local, Pilar Moreno (alguns la coneixereu per ser la pacient dona de Meren), qui li va recriminar la seua intenció de fer informe.
Alberto, home de sang calenta quan hi ha bàsquet pel mig, va reaccionar a l'instant. Va prendre els diners que calia pagar-li a l'àrbitre i va eixir de la Cotxera rumb al restaurant Casa Chésus, familiars d'ell. Allí va canviar tot els diners en monedes de pesseta i de duros (aclaració per als mes joves, un duro= moneda de 5 pessetes). Total, tota una borsa de plàstic plena de monedetes que va dur fins al vestuari de l'àrbitre. Alguns recorden el crit: “TOMA, COBRATE!”. I a continuació va buidar la borsa pel sòl i la dutxa del vestuari, deixant a Higón el càstig d'haver d'arreplegar totes aquelles monedes.
_________________________________________
Aquesta vegada el guanyador ha estat Marco Alarcón, enhorabona crack!!!!
Ja estem treballant en una nova història del club, però si voleu participar amb una història comptada per vosaltres només teniu que posar-vos en contacte en aquest mail nbtorrent@gmail.com