‘Equip’
Tots els entrenadors que han passat per la pedrera del NBTORRENT cerquen una cosa que no sempre s'assoleix: fer que el grup de jugadors que maneja es comporten com un veritable ‘equip’. Açò solament s'aconsegueix si els entrenadors tenen clar l'objectiu que volen arribar a i els jugadors posen tot de la seua part perquè així siga. La generació junior del 2001-2002 ho va aconseguir.
Antonio Díaz i David Díaz (Davilo), germans i amb molts anys d'arrelament en el club, dirigien a aquest equip al que van agafar ja en edat infantil. Durant l'etapa cadet i juvenils van mantenir la mateixa línia de treball amb ells, que consistia en: obsessió per la tècnica individual, especialment la mecànica de tir; negativa total a usar defenses en zona a mitjan pista; press en tota la pista; posicions obertes, en les quals qualsevol podia pujar el baló o es podia jugar amb 3 teòrics pivots alhora; i abans de res participació de tot l'equip. De merescut reconeixement també va ser la seua labor extraesportiva, implicant als jugadors en tot moment i donant-los responsabilitats sobre la resta, assolint que a més de companys foren amics.
El bloc de l'equip ho formaven jugadors amb experiència en categoria junior en la temporada anterior: Jesús Hidalgo, Vicente Ferrer, Ferrán Roig, Pablo Rubio, Fran Ramírez, Álvaro Rolanía o Roberto Robredo. Als quals es van incorporar juvenils de primer any que pujaven des del cadet com Manel Aguado, Hugo De La Creu, Ferrán Marí o Ángel Font. I amb l'ajuda de cadets que doblegaven amb ells com Víctor Hidalgo o Paco Belloch. Sense oblidar-nos de Edu Piles, qui es va lesionar greument al principi de temporada i ja no va poder seguir jugant. Tots els jugadors se sentien importants, i tots complien amb la seua labor dins de l'equip. Alguns amb mes responsabilitats en el joc, altres amb facetes mes defensives i uns altres assumint un rol mes sacrificat. Un exemple d'aquest sacrifici per l'equip ho donava Ángel Font, un dels que menys minuts disposava però, sens dubte, qui mes matinava cada diumenge de partit. Ángel preparava la ‘pócima’: cinc litres d'aigua amb llimons espremuts i abundant sucre que hidratava a tots els companys. Detall que tots recorden amb especial afecte.
Aquesta unió que van assolir va ser peça clau per a l'èxit de l'equip, i com no, també per a l'ascens a autonòmica.
Temporada 2000-2001
Aqueix any el NBTORRENT contava amb dos equips juniors. El primer equip jugava en categoria Preferent, entrenats per Riqui i amb jugadors com Antonio Téllez, Pablo Planells o Sebas Ruiz. El segon equip va disputar la categoria de Zonal i ho formaven tots els jugadors de primer any que pujaven del cadet.
La temporada va ser bona a pesar que el canvi de cadet a junior sol ser dràstic. Es van ocupar llocs alts en la classificació. El rendiment de l'equip va ser tan bo que equips d'autonòmica es van fixar en aquests jugadors de cara a reforçar les seues plantilles per a la 2001-02. Equips com Mislata o Alginet van temptar a diversos jugadors. Fins i tot tres peces claus com Chus, Ferrán o Vicente van estar en la postemporada amb l'equip de Mislata. Però van prendre una decisió que al final va resultar decisiva per a l'esdevenir de l'equip i d'ells mateixos: es quedaven en el NBTORRENT i apostaven per seguir creixent i gaudint en el bàsquet que havien viscut des de bé menuts.
Temporada 2001-02. Lliga Regular.
Les expectatives amb aquest equip eren altes, però potser ningú arribara a apostar que l'equip funcionaria tan bé. El fet que Chus, Vicente i Ferrán s'hagueren quedat amb nosaltres ens va donar mes confiança en l'equip. Però també va haver baixes importants respecte a la temporada anterior, jugadors de qualitat com David Guillem (que sí es va marxar a un equip d'autonòmica com l'Alginet), Alejo o Edu Folgado.
La lliga preferent constava de molts grups, i nosaltres estàvem enquadrats en el grup F. En aquells anys era normal que els nostres rivals anaren de la zona sud de la província de València o fins i tot algun d'Alacant com Ondara o Oliva. Els partits se succeïen amb victòries mes o menys còmodes. Solament 2 derrotes en tota la lliga quedant campions del nostre grup.
Fase d'ascens. Quarts de final.
Després d'una esplèndida lliga regular, àdhuc quedava el més difícil de la temporada. Els creus en la fase d'ascens. Aquesta fase es va distribuir en tres rondes eliminatòries a doble partit. I per al primer encreuament ens enfrontem a l'equip d'Altura, a Castelló.
El partit d'anada es va jugar en la seua 'pista de ball’. Ells contaven amb dos jugadors molt bons, un base molt ràpid en el dribling i un jugador interior molt fort físicament. Ambdós connectaven molt bé en atac i ens van fer molt dany. La seua defensa en zona durant tot el partit també va fer que no ens trobàrem còmodes. Al final derrota per 15 punts i una sensació de ser incapaces de superar l'eliminatòria.
Però el treball durant la setmana va ser bó. Es va estudiar el vídeo del primer partit i es va treballar tant per a atacar la seua zona defensiva com per a frenar als seus dos jugadors. Lo primer es va assolir gràcies a penetracions de Pablo Rubio des del seu costat més feble. I per al segon es va plantejar una defensa amb ajudes i rotacions cada vegada que el seu base desbordava en el 1x1. Al final es va assolir superar el desavantatge inicial i es va superar aquesta dura eliminatòria.
Semifinals.
Potser no va ser tan dura com l'anterior, però el fet que qui la superara directament era equip d'autonòmica i que anara contra una pedrera potent com l'edetana, fan que tots la recordem amb millor sabor.
El rival era el Llíria, un equip format per jugadors de primer any i algun cadet, tots amb una projecció tremenda. No eren un equip molt alt ni físic. Però sí ràpid i amb jugadors molt actius que defensaven en tota la pista fins a l'extenuació. Nosaltres en canvi, podíem presentar un equip més potent, i fins i tot jugar amb Ferrán com aler. Aquesta superioritat física la vam poder aprofitar en el partit d'anada que es va jugar en el nostre pavelló. Va ser un partit extraordinari on es va assolir una renda de 25 punts per a afrontar la volta en bones condicions.
El partit de tornada es va jugar en el camp vell de Llíria, amb una nodrida presència d'afeccionats del NBTORRENT desitjosos de celebrar l'ascens. Començarem el partit dominant el marcador amb avantatges curts. I jugant amb l'avantatge del partit d'anada, açó va permetre a Antonio i Davilo el donar el premi als jugadors menys habituals per a que també gaudiren de l'èxit que estaven aconseguint. El Llíria va voler apurar les seues opcions, i es va posar per davant en el marcador quedant pocs minuts per al final del partit. L'eliminatòria no perillava, però van aparèixer els nervis i un temps mort els va evaporar. Antonio va mostrar valentia i va donar instruccions a l'equip: “No anem a fer cap canvi. Us toca a vosaltres defensar l'aconseguit”. I es va aconseguir, ja érem equip d'autonòmica.
L'alegria va desbordar a tots els presents, no solament a jugadors, també a pares i amics que es van acostar fins a allí. I va tocar celebrar-lo com se celebren les coses, amb riures, abraçades, i moltes bromes. Es va gaudir tant, que fins i tot Fran es va deixar oblidat l'equipatge en el vestuari i va tocar regressar a Llíria a per ell.
Final.
La final també es va jugar a doble partit, amb ambdós encontres en el mateix cap de setmana: l'anada el dissabte en el Col·legi El Pilar de València, i la volta en el Pavelló El Vedat de Torrent. Ambdós equips estàvem ja classificats, solament quedava en joc l'honor de proclamar-se campió de lliga preferent. El Pilar tenia un gran equip, segurament el millor de la categoria, amb jugadors que posteriorment han format part dels seus equips sèniors. Incloent a un pivot anomenat Juan Carlos Manresa que casualment ara és company de Ferrán Roig en l'equip EBA de l'Almàssera, i que en aquells dies van ser rivals.
I encara sort que ja no ens jugàvem gens. El partit d'anada va estar ple de nervis, gens ens eixia i en canvi ells semblaven un corró. Es va sentir impotència de no poder competir en el partit i van arribar les protestes pujades de to. Fran Ramírez va alçar una banqueta de ferro amb companys asseguts. Però el pitjor part va ser Vicente Ferrer, a qui les seues protestes als àrbitres li van valdre ser desqualificat del partit i retirada la seua fitxa. El resultat? Molt clar a favor dels col·legials, pràcticament van sentenciar l'eliminatòria.
En la volta Vicente va poder jugar, ja que a l'haver estat l'anada just un dia abans, la federació no va poder aplicar sanció (ja la compliria a la següent temporada sent ja sènior). Però no va haver miracle. El Pilar es va tornar a mostrar intractable i es va dur també la victòria, encara que aquesta vegada no amb tanta diferència.
Aquestes dues derrotes no van llevar que l'ascens fóra celebrat. Solament va faltar guanyar al Pilar per a poder complir l'aposta feta amb Antonio i que es ficara en les dutxes amb el "traje".
_______________________________________________
Com heu pogut comprovar, la resposta correcta era l'opció b: chus i paco
Després del sorteig realitzat, el guanyador d'aquesta pregunta ha sigut Faustí Olmos
Enhorabona crack!!!