LA VISITA A BADALONA

Corria l'any 1985 i un grup d'il·lusionats torrentíns van sacrificar les seues vacances de Setmana Santa per a aventurar-se en aquest viatge. Més de 24 agotadores hores: recorrent quilòmetres, vivint noves experiències, compartint riures, coneixent nous llocs i noves gents, i algun d'ells eixint per primera vegada de casa. Tot açó només per l'excusa del bàsquet. El viatge es va iniciar la matinada del 6 d'Abril de 1985, Dissabte Sant per a més senyals. El retorn a Torrent es va produir iniciat ja el 8 d'Abril, amb tots els integrants de l'expedició reclamant somni però plens de satisfacció i somriures.

Dos equips del NBTORRENT van formar aquesta aventura: el juvenil i el junior (categories aleshores diferents). Noms com els de Paco Román, José Vicente Merencio, Cristóbal Elías, Ramón, Marco Alarcón, Machetti, Vicente Cano, Juan Ramón, Manolo Zaera, Antonio Calvo, Lora, Antonio Jiménez, Mati Ramos, Aurelio Rojo, Manolo Llácer, Pedrito, Cándido Martínez, Alberto Roig, Vicent Font Frasquet… i molts altres jugadors i familiars dels quals hauríem d'acordar-nos però no ho aconseguim.

I com a objectiu el disputar dos partits amistosos contra el Sant Josep de Badalona, club que en aquells dies ja estava molt vinculat amb el qual era l'equip de moda en aquells anys: el Joventut de Badalona. En els anys 80 van passar pel S. Josep molts jugadors que després van nodrir a l'esmentat Joventut. De fet, en 1986, l'equip juvenil del Sant Josep es va proclamar Campió d'Espanya, sent entrenats per Trifón Poch, actual entrenador del C.B. Granada en lliga ACB, i que entrenava a un dels equips als quals es va enfrontar el NBTORRENT en el seu viatge.

Els partits es van disputar al matí, recentment aterrats a Badalona i després de tota una nit de pesat viatge en autobús. El resultat no era el més important, tant que no aconseguim trobar a ningú que recorde com van quedar els partits. El que se volia era que els nostres jugadors pogueren competir contra equips de llarga tradició de bàsquet. L'ambient va estar genial i un dels majors records que es van portar els jugadors va ser l'esmorzar que els van preparar en el mateix poliesportiu després dels partits: un tradicional pa amb tomàca que va ser devorat en segons.

Però una vegada jugats els partits i omplit l'estómac, quedava tota una vesprada sencera per a seguir vivint experiències. Es va plantejar el següent dilema: l'expedició volia anar a veure el Camp Nou (encara que siga per fora) o intentar entrar a veure un interessant F.C. Barcelona – Joventut de Badalona que es disputava aqueix mateix dia. Va guanyar l'opció del bàsquet... però també la més difícil. Poques vegades pots tenir l'oportunitat de veure un partit de semifinals de playoff pel títol amb la rivalitat i repercussió que llavors hi havia amb els partits barça-penya. Així que l'autobús va prendre rumb cap al Palau Blaugrana, lloc on es disputava aquest encontre de la recentment inaugurada ‘Lliga ACB’ (que en 1983 va vindre a substituir a la Lliga Nacional).

Segur que en poques situacions com aquesta hauran viscut la gent responsable de l'entrada al Palau Blaugrana quan, amb el pavelló sense seients lliures i el partit iniciat, un grup de quasi 50 persones li van assaltar reclamant entrar. La negociació va ser dura i la posició del conserge taxativa: no es podia entrar sense entrada, per molt que es vinguera des de València. Però com sol ser normal va guanyar la insistència i la força del grup. O més aviat van ser les ganes del conserge de poder veure tranquil els últims minuts del partit les que van permetre que cedira en la seua negativa. Així, tota l'expedició va poder veure els cinc últims minuts des de la part més alta del Palau Blaugrana, al costat de les cabines de ràdio. Quin moment més gran!!

Sens dubte, els millors records d'aquest viatge es guarden d'aquests cinc minuts de partit. Era algo que molts mai haurien ni imaginat, el poder estar veient d'a prop (encara que fora des de les altures) a les estreles del seu esport. Només hi ha que preguntar als presents sobre els seus records del viatje i tots t'expliquen coses del partit. Com el duel de defenses entre Jordi Villacampa i Chicho Sibilio. O un triple de José María ‘Matraco’ Margall. O un contraatac que va acabar Nacho Solozábal. O l'elegància de Rafa Vecina. O tot el pavelló cridant fins a deixar sord a Kazanowski, americà del Joventut, quan es disposava a llançar dos tirs lliures… El partit ho va guanyar el Barça, fent valdre la seua condició de local. Però les semifinals les van guanyar els de el Joventut, per a enfrontar-se en la final contra el Reial Madrid, en la qual va anar l'última temporada de Aíto García Reneses i Andrés Jiménez amb la Penya.

Després de l'explosió de sensacions amb el partit, de nou tocava tornar a l'autobús. El viatge arribava a la seua fi. Però primer calia reposar forces de nou abans d'iniciar la volta a València. No sabem de qui va ser la idea ni qui coneixia de l'existència d'aqueix local. Però la nostra expedició va acabar en un pub propietat de Jordi Villacampa. Què millor lloc que aquest per a culminar un viatge ple de bàsquet? A més, Jordi Villacampa va acabar entrant en el pub per a sorpresa i major alegria de tots. Aqueix jugador que fa uns moments veien en la pista ara estava a escassos metres. Alguns van superar la timidesa inicial i es van acostar a ell per a poder encara que solament fora xocar-li la mà.

I després d'allò ja no quedava res més què fer en terres catalanes. L'autobús prenia el camí de tornada a casa amb la nit ja caent sobre ells. Però pocs van ser els que van poder dormir en el trajecte després d'aquesta eterna jornada que mai oblidaran.